Eren les vuit del matí del dilluns dia 14 de desembre i feia fred ja al sortir de Mataró. Divendres abans havíem reunits els nois i noies per advertir de portar roba d'abric , sabates de muntanya adequades, motxilla petita per la ruta, ..... Pocs pares i mares van venir a acomiadar-se dels seus fills i filles. Nosaltres un grup de professors i professores intrepits van decidir contagiar a nois i noies el nostre delit per arribar a compartir una part de la història del nostre país. Una guerra civil no és qualsevol cosa. Prèviament al llarg del novembre i amb la complicitat d'altres professors s'havia realitzat un treball per grups sobre els principals indrets que aniríem trobant : Coll d'Ares , Prats de Motllò, Arles, Sant Llorenç , Argeles, Maternitat d'Elna, Colliure.... D'aquesta manera guiats pel professorat tenien fragments de textos dels protagonistes o bé descripcions dels principals fets en aquell lloc.
Tot pujant a l'autocar van comptar una vegada i altre els nois i noies perquè hi havia algú que ja havia començat dormint-se i fent que esperéssim uns 10 minuts tots asseguts dins l'autocar. El nostre conductor un francès amb família a Perpinyà de poques paraules ens mirava cada vegada que indicaven la ruta que volíem realitzar. Tots asseguts van anar sentit per micro les petites informacions sobre el viatge. Ens proposavem contrastar la informació que els nois i noies tenien dels documentals com " el sueño derrotado" (que explicava la ruta dels exiliats i els seus testimonis) "la maternitat d'Elna ( que parlava del paper de la maternitat per les mares que infantaren en els camps d'Argeles, Rivesaltes, ...) , i la que en algunes matèries havien preparat com literatura castellana o universal. Era un viatge de l'abans amb les idees preconcebudes que la història i els historiadors explicaven , amb el present del durant el propi camí que feiem i com el viviem rebent els nombrosos testimonis. La primera trobada a Coll d'Ares va ser impactant doncs es feia una forta nevada i el descorcert i una forta excitació va originar que el nostre guia francès-català el Sr Joseph Dunyac ens advertís amb to d'expert que calia vigilar on posavem els peus sobre la neu. Allà mateix dos alumnes van recitar el poema sobre "una nit de lluna plena .... " perfectament musicat per Ovidi Montllor
Van ser 12 quilòmetres de camí costerut on es produïren tot tipus d'annectodes gracioses. A la reraguarda anavem unes 8 persones i totes elles van conseguir amb molts esforços i treballs finalitzar aquesta primera part de la ruta. Potser el més interessant es que van aprendre a anar per la muntanya oblidant-se del bolso que portaven pler de coses, o de les sabatilles amb sola de goma esportives que els feien relliscar, o de les inclemències atmosfèriques que els feien gemegar tota l'estona . "odio el blanquito". Per això a la fi hi havia qui ja contava les pases i els llocs on posar els peus per no relliscar i caure de cul com més d'una persona va fer. Els arbres i fins i tot l'escorça es confonien amb insectes malevols que volien atacar a tort i dret. L'odissea va valdre però que a la fi tot arribant a Prats de Motlò ens rebessin sota aixopluc per calentar les nostres mans i els nostres peus mentre menjaven un entrepà fet amb amor i tendressa. Ja havien començat a ser conscients del que representava la ruta de l'exili. A Coll d'Ares es va explicar com s'anava abandonant tot allò que havia sortit de casa amb intenció de salvar-ho : fins i tot els cotxes s'estimbaven muntanya avall per deixar enrera absolutament tot. Algú va dir que no havien estat les mateixes condicions les d'aquelles exiliats i nosaltres i efectivament només el fred i la neu ho recordaven però res més. Els testimonis d'una dona la Sra Margarita Planell explicant com en les escoles es donava als exiliats la possibilitat de refugiar-se i com el capellà a una columna d'anarquistes vinguts de l'altre part del Pirineu va demanar que no els cremessin les estatues ni els bancs amb molta por. Era evident que la informació internacional havia originat una mena de llegenda negra del republicanisme espanyol i de les seves tropes. Allà vem tornar a agafar l`autocar per anar a Arles però passant abans perSt Llorenç de Cerdans. Curiosament els nois i noies anaven dins l'autocar relaxats i gaudint unes hores del calor i de la distracció quan va pujar a mig camí en Joan Iglesies que de manera contundent i rotunda va recordar que estavem parlant de morts, de patiment i de barbàrie humana. Segurament als professors ens va fer pensar allò perquè ens donava un toc d'alerta per ensenyar que la vida no és de manuals ni de enciclopèdies i que estavem davant de una realitat concreta com va ser la guerra i l'exili a Espanya i CAtalunya. Era evident que el to va permetre posar-nos prou seriosos i continuar pensant que la ruta que estavem fem era omplir novament les passes amb la memòria ara ja cada vegada més nostre. Quan ens assenyalava uns camps
on els refugiats s'amuntegaven esperant el destí de la vila. Ens va explicar que el comportament de Sant Llorenç va ser únic el poble es va posar a treballar en la construcció de tendes de campanya, de lliteres de fusta pels ferits i malalts i va poder organitzar una rebuda a uns herois i heroïnes. Això ens demostrava que no tothom vivia ni patia la guerra de la mateixa manera ni la resposta era similar. A la casa patrimonial de Sant Llorenç les autoritats amb l'alcalde ens van voler oferir en el teatre una breu xerrada en confortables seients i sota el calor del local. Ens va parlar en francès amb la traducció del Sr Iglesias una dona que de manera alliçonadora ens relatava com les autoritats franceses van enviar al servei veterinari per desinfectar i tenir el primer contacte amb els exiliats cosa que va originar molts mal entesos per part dels espanyols i catalans però allà a França això encara avui es fa. També va parlar de la diferència entre camps de concentració i de refugiats per remarcar que França mai va tenir un paper discutible. Per això el berenar va oferir ja un espai de calor humà i de recollida entre els nois i noies que es miraven com la realitat anava superant la ficció històrica. Entre ells deien que allò era genial , aquella gent s'oferien a donar resposta a dubtes , a interrogants sobre l'exili i la seva memòria. Un periodista d'un diari tot entrant ens havia volgut fer una foto per sortir a la prensa local. Això tornava a indicar que era seriòs i que tenia importància per aquell país. Sortint cap Arles ja de negre nit van arribar a veure el monument de la Retirada allà el testimoni de Ernest Palau i la visita al centre social va fer que la guerra es recordés amb la batallà de l'Ebre i la anomenada "quinta del biberó". Un cartell va cridar l'atenció en una passi de diaporames . Les tropes i els exiliats arribats a un indret del camí se'ls hi demanava que decisidin per tornar amb Franco (cartell) o bé continuessin endavant . Com podia ser això ? La guerra no era una realitat senzilla sinó més bé complexa. Novament vam tornar a berenar per arribar a l'alberg on la nit va ser llarga per uns i curta per altres. A les 13 hores de la matinada tothom estava en silenci i només sentiem el burrrrrrrrmmmmmmmmmm xevvvvvvvvvvvviiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii de fons en algunes habitacions. Casi res.
A les 7 del matí les dutxes van començar a omplir a corre cuita amb aigua calenta tot el dia que ens esperava. Ràpidament havíem d'estar a les 8 esmorzant a uns 2 quilometres del lloc on havíem descansat alguns i algunes. L'esmorzar va ser quasi per torns : els més espavilats que menjaven torrades, llet, melmelada, mantega i els endarrerits que esperàvem fent cues per esmorzar. A les 9.30 camí a la maternitat van decidir que potser calia fer un minut de silenci simbòlic en un indret especial , tant especial com Elna. Realment va resultar espectacular la resposta dels noies i noies , dels 54 , amb una absoluta concentració i un exercici de responsabilitat esperaven que el temps servís per recordar on eren i a què havien vingut. L'explicació de Ricard Nieto explicant que Elna havia estat recuperada feia poc temps per recordar la solidaritat humana ens havia ofert una nova mirada. No tothom és simple home o dona , també hi ha gent justa, gent humana... La visita va ser molt ràpida perquè haviem d'estar a Argeles on ens esperaven la Sra Rosy GOdet dels fills i filles de republicans espanyols i infants de l'exili. Al voltant del monument o monolito on apareixien tots els noms de les victimes ens va explicar que aquell simbol tenia un significat especial per tothom. Amb l'autocar van anar al davant de les platges d'Argeles on ens va senyalar de lluny on hi havia l'entrada i quanta part de la zona de la platja s'ocupava pels refugiats. Ens quedava la tomba del poeta Antonio Machado a Colliure on allà en Sergi Barba , fill nascut a Elna, ens va explicar la figura dels intel·lectuals a l'exili. No hi havia diners per pagar-se un ninxu i un particular va pagar la seva tomba , més tard va morir la seva mare. La lectura del poema de Leon de Felipe va emocionar als nois i noies que miraven el terra del cementiri i pensaven dins seu el fet de morir on ens porta. Haviem començat amb un camí de fugida i sentint el fred i el dolor de la pèrdua i ens trobavem amb la mort , la mort del poeta , la mort de la seva paraula.... Al costat de la bandera republicana començavem a entendre que era la fi de les idees i de la llibertat. Molta gent exiliada mai tornaria a Espanya i CAtalunya. Per finalitzar teniem la Junquera i el seu museu de l'exili. La guia Silvina ens esperava per marcar amb els dos grups el final del viatge. Començavem amb un camí i ens retrobavem amb les imatges. Els documentals, les fotos, les explicacions ens van fer adonar que les nostres vides, les nostres mirades havien canviat, tal com en alguna fotografia es feia evident. No erem els mateixos, no erem iguals, alguna cosa havia fet canviar perquè ara els nostres sentiments s'apoderaven i necessitavem expressar que ja mai més podria ser igual... Això ens ho va saber expressar molt bé les paraules del Carlos a Sant LLorenç en el text del llibre de visites i l'Esther en el text del llibre de visites del MUME i fa pocs dies en el seu bloc
