Marxar amb la roba posada, a corre cuita, sense pensar-s'ho gaire. Ràpit , ràpit ...... Al darrera venent els nacionals, les tropes de Franco. No hi ha temps per res, no hi ha temps per comiats, només sentim el plors dels infants i els rostres dels qui no marxen plens de desesperació. No hi ha temps per res més. Amb l'abric posat i unes sabates velles surtim al carrer per agafar algun tren que ens porti a Portbou. Però ja ens han dit que la linia està tallada. ....
Per seguir la narració podem veure ara
No era fàcil arribar caminant amb els pocs queviures i roba que un portava posada al damunt. Recordo quan el nostre amic de tota la vida va marxar al front , un front que ara ja no existia. La batalla de l'Ebre havia estat la gran derrota per nosaltres. Franco amb les seves tropes havia arrasat amb tot. Erem més de mig milió de persones que fugiem. Al Gener fa molt fred creuant les muntanyes del Pirineu. L'exili era per nosaltres renunciar a casa nostra i a la llibertat que haviem tingut fins aleshores. Com ens sentiriem en una terra estranya com era França ? Realment era una marxa forçosa.
[font origen: teatrered.Teresa Vilardell]
No marxo on vull
tampoc sé que em puc trobar,
la negre nit recull el nostre silenci
entre les pases que acompansadament ens porten a no sabem on....
caiem sense que ningú gemegui,
plorem entre un singlot trencat i amagat
no hi ha cap mirada de despreci , no hi ha més voluntat d'escapar.
Hi ha qui ens asenyala amb el dit i ens parla de traidors a la pàtria,
però ens preguntem per qui som els exiliats ?,
pagesos, fusters, manobres, cuiners, soldats, nens i nenes, dones metges...
tots som iguals ....i ens sentims germans de sang per la nostra causa.
Quan hem arribat al pas fronterer ens hem quedat plantats esperant. Sembla que algú comenta que els ministres Sarraut i Rucart del gabinet francès han donat una solució: posar-nos en camps de refugiats a Argelers i Sant Cebrià de Rosselló. Sentiem : "Allez! Allez! " i miravem una tanca de filferro que cobria amb tela metàlica tota les platges. Sed, fam,fred han començat a apoderar-se de nosaltres. La poca roba d'abric que tenim fa que les condicions siguin insoportables però pensem que ben aviat ens donaran un altre lloc per anar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada