JUAN FERNANDEZ DE MONTILLA

CURRÍCULUM VITAE

Dades personals


Nom: Juan Fernández de Montilla / Juan
Lloc i data de naixement: 14/2/1468 a Montilla
Pares: Diego Fernández de Montilla
Luisa García
Estat civil: Casat
Professió: Escriba
Lloc i data de mort: Salamanca al 28/7/1502


Principals càrrecs

Professor a la Universitat literària de Salamanca

Moment decisius
Es trasllada a viure a Salamanca per començar el seus estudis
Escriu el seu primer llibre: Cancionela de la luna
Viatge a Amèrica amb Colon
Segon viatge amb Colon
Escriu la obra més popular Cantico de flores
Es casa amb Marisa Santillana
Té un fill
Tercer i últim viatge cap Amèrica


Relat :

Tota la meva història comença el 14 de Febrer de 1468 a Montilla, estava destinat a surti per l’úter de la meva mare Luisa García i veure al meu pare Diego i Fernández de Montilla, vaig néixer quan la societat era marcada pel rei, el nobles i els clergues, en plena expansió tant catòlica com política, la meva infància va transcòrrer sense problemes fins als cinc anys de la meva existència, la meva mare va morir d’una tuberculosis, quan no tenia pensaments, encara recordo aquell dia de Març on el meu pare sortí de casa per anar a parla amb el rei, d’un tema de diners, el em deia tranquil a tu ja et tocarà la part bona. Com oblidar-ho per culpa d’això em vaig decantar per seguir aquesta vida. A partir dels deu anys vaig començar a estudiar lletres y números, de manera seria, el que feia avanç eren petites introduccions, el meu pare volia que fos un Banquer com ell i jo em negava, va ser per això que desde els deu anys tenia clar que volia ser escriptor, vaig començar a llegir alguns poemes o elegies, com Coplas a la muerte de mi padre de Jorge Manrique que va ser un dels primers llibres de la impremta, tothom volia arribar a ell, volia inspirarse y omplir la seva ment amb el seus pensaments, llavors amb l’edat d’once anys vaig començar a llegir aquesta elegia, aquesta cobla em van fer rumiar, que es el que volia fer? Volia busca rimes tota la meva vida? O volia explicar exactament el que succeïa sense impediments alguns. A partir d’aquí vaig decidir que el que volia, era ser un escriptor normal, res de poesia. Amb catorze anys vaig anar a la universitat de Salamanca per començar els meus estudis d’escriptor, mentre anava aprenent vaig començar a escriure novel·les encara que sense èxit, Aixa van transcorre el meus dies a la universitat de Salamanca lluny de la meva família, fins al 1489 on per fi vaig agafar la meva idea principal del meu primer llibre, com deixar endarrera aquell dia, va marcar el meu començament com escriptor, el llibre tractaria sobre una hermosa dama sota l’influencia de la lluna, ja acabada la universitat vaig tornar a la meva casa, era com abans, groga i blanca amb unes finestres que feien que la casa estigues plena de llum a primera hora del matí, al veure'l vaig anar a saludar-lo i vam gaudir d’una hora de riquesa familiar, li vaig contar tot el que m’havia passat, mentre estava fora, i que ja tenia la meva primera història apunt d’acabar, no va ser fins al 1490 que l’ha vaig acabar, la vaig titular Cancionela de la luna, no va ser famós a gran escala però si que es va conèixer per la meva autonomia. Era una tarda de Febrer quan el meu pare va arribar amb una drap als ulls, subjectat per un nen, em vaig apropar a ell i em va dir unes paraules que encara avui recordo <<>>, el vaig ajudar a entrar a casa i li vaig donar alguns diners al noi que el va ajudar. Vam estar parlant, era com si ja no pogués seguir vivint, li van donar un got amb vi i a l’intenta agafar-lo va ficar la ma al líquid, es va voler enganyar dient que no passava res, més tard va aconseguir agafar el got i s’ho va emportar als llavis, va fer un llarg glop, i al intentar deixar-ho a taula no es va adonar compte de que estava tocant el cantell de la taula, ho va deixar i el got es va precipitar cap al terra trencant-se. No s’havia de ser massa intel·ligent per donar-se compte de que perdriem tota la nostra riquesa, el meu pare ja no estava en disposició de treballar de banquer.
Als dos mesos de la seva aparició amb el nen, va vendre la casa a uns burgesos que com nosaltres s’estaven fent rics, però a la meva família aquella època ja havia acabat, ara ens traslladàvem a un piset, en mig del poble, el carrer estava ple de terra, quan plovia, et posaves enfangat fins als genolls, quan pujaves las escala, la fusta desgastada feia un grinyol que s’escoltava a tot l’edifici, d’aquesta manera el meu pare podia reconèixer si venia algú. Va ser doncs quan em va arribar un citat dels Reis Catòlics sol·licitant la meva assistència a una reunió, posava que es tractava d’una nova vida, d’un nou món, de noves terres. Ja en aquella reunió, vaig veure als Reis Catòlics parlant amb una persona, portava una roba, oscura i lleugera, pel que vaig arribar a escoltar li sol·licitava als reis una tripulació. Encara que el citat era fet pels Reis no vaig arribar a parlar amb ells, sinó amb aquell home, em va dir que proponía un viatge cap a l’oest per arribar a l’Índia, no em volia convèncer de la seva teoria, només volia que fos, em va dir que seria un escriptor d’abord, que tot el que succeiria estaria escrit els meus papers, que al arribar tindria ajudes econòmiques per exercir la meva carrera, i que tindria lloc de treball a una universitat. De tal manera que l’1 d’agost de 1492 a primera hora del matí era a Palos, allà vaig conèixer a el que formaria part de la meva tripulació, quasi la gran majoria eren gent amargada, per la seva forma de vestir, portaven roba molt vella amb forats, encara que no m’ho cregués jo en aquella embarcació era un privilegiat, els demés no tenien existència en aquesta vida no significaven res en aquell dia, la gent d’abord va començar a carregar mercancies al cap, el dispenser, que s’encarregava de la distribució d’aliments, s’organitzava de tal manera que sapigués on estaven totes les coses sense la necessitat de mirar, al següent dia van arribar dos vaixells més, jo com a privilegiat vaig tenir l’orgull de coneixals, eren els Germans Pinzón, Capitans de les dues caravel·les eren professionals van estudiar per això i treballen per això, em vaig adonar de que era l’únic escriba de tota l’expedició, em vaig sentir amb aires de poderositat, saber que l’historia de 100 homes i una expedició estava a les meves mans, estava a la meva ment, estaria al meu paper.
Era el 3 d’agost quan vam embarcar cap el desconegut, damunt de la mar, Colon va arribar amb un barret, com no de color oscur, era el dia en que començava una nova forma de vida, era el dia que començava l’expedició vam fer els últims preparatius, arribaren cinc exprecidiaris, eren portats per la veu dels Reis de Castella, aquest ja no li quedaven res a perdre, sinó a guanyar tenien possibilitat d’escaparse encara que fos enmig de la mar, l’objectiu del viatge era arribar a les Índies, estava previst que ancoréssim a les illes canàries, i així ho vam fer. Érem a les illes Canàries, al nostre vaixell havíem perdut 2 tripulants, un va ser un d’aquells expresidiaris, que com vaig pensar es va llençà a la mar per busca la llibertat, no se si la va arribar a trobar, o si la va perdre, després l’altre va morir en una nit, hi havia part de la tripulació dormint quan entre dos mariners va sorgir una baralla, el guanyador va agafar una espasa i li assestar amb l’acer d’aquesta a un pulmó, el vam haver de cuidar durant tres dies, donant-li l’esperança de que arribaríem ràpid a terra i seria atès. Passàrem una nit a les illes costaneres a Àfrica, no vaig poder relaxar-me i vaig començar a rumiar, que es el que hi ha a l’altre banda del mar? Serà un precipi com diuen algunes llegendes?, no ho sabíem anàvem cap el desconegut, aquella mateixa nit vaig posar nom a l’obra que faria al llarg de tota la meva travessia, Cantico de flores, la aombrava així perquè de vegades feia un crit a la naturalesa, a les flors, preguntant si estava bé això que fèiem.
Al següent dia vam acabar d’omplir el petit magatzem que havíem establert al barco, començàvem la veritable travessia. Tot transcorria amb tranquil·litat absoluta fins que un dia els núvols ens van desconcertar, s’apropava una tempesta, era tot oscur, com si fos de nit, no podíem fer front a ella, els germans Pinzón que eren els experts van decidir que es deixessin portar per aquesta, que després tornarien a posar rumb cap a l’illa de les Espècies, van haver de fer cas, es van desviar bastant, van perdre quasi dos setmanes, a recuperar el rumb, quina sort, sort dels avenços, ens vam poder retrobar la direcció gràcies a les noves descobertes científiques, la brúixola ens va ajudar molt en aquest cas, i també aquells que sabien utilitzaria, vam prosseguir així amb el nostre viatge, amb quatre persones menys del nostre vaixell, van caure a l’aigua, només tinc constància de que una va morir ofegada, jo ho vaig veure, en un brusc moviment del vaixell, en la tempesta, va caure a terra i es va deixar portar pel barco, es va donar un cop al cap amb el màstil, i després de que el vaixell fes un brusc moviment ell va sortir enlairat cap a l’aigua i va caure cap a l’abisme de l’aigua, els altres però amb crits de socors i ajudes. Una altre anècdota a contar es quan dos mariners van fer un complot per menjar més dels que li pertocava, van esperar a la nit quan en dispenser era adormit, llavors siguilosament sota els grinyols de les fustes van arribar al magatzem on havia tot el menjar reservat pel llarg de la travessia, Colon que no podia dormir es va donar una volta pel vaixell com de costum quan va veure aquesta porta oberta, i els va veure allà, va despertar a tota la tripulació, per contar-li el que havia passat, i finalment ell va anar a dormir, el altres mariners ofesos van decidir tirar els acusats a la mar, i així ho van fer.
Erem tots fent les nostres accions habituals quan de sobte vam oi una veu <<>> llavors tothom va començar a mouràs intentant aconseguir mira la terra, no sabíem on estàvem, en mig de la mar, però on ?
Tots estàvem molt nerviosos, esperant a poder veure millor el nou territori, estàvem ansiosos, volíem gaudir d’un sol firme i gaudir de la natura, vam poder veure una extensa costa, vam veure una vegetació molt verda i gran, ens vam para a la primera illa que vam veure per intentar repostar, necessitàvem aigua que no fos salada, vam sortir tots desesperats per poder toca la terra, vaig agafar una mica de sorra i era fina, com cristalls, Colon va demanar 10 voluntaris en endinsar-se dins de l’illa per veure que trobaven, ami em va pedir que anés per escriure, van agafar armes de foc, i ens vam endinsar, la vegetació era molt abrupta i verda dos persones van haver d’agafar espases per poder facilitar el camí, i havia vegades que els camins ja estaven fets, no sabíem perquè però sospitàvem que alguna cosa hi habría vam escoltar el soroll de l’aigua, efectivament era una cascada, jo o vaig diferència per el dia en que vaig anar a visitar una cascades al Nord de la península, però ens va sorprendre molt al arribar, que vam veure un home, amb els cabells llargs, sense roba, portava una mena de manta per la cintura, sense pensar un dels mariners va disparar aquella cosa, i es va anar corrents, però un altre va fer un tret i li va donar, malferit aquella cosa es va recolzar en un arbre, li havíem ferit a la cama, vam decidir emportar-nos-lo, quan vam arribar al vaixell Colon va manar a la resta de la tripulació que anés amb ell per omplir el bidó d’aigua, els altres mariners, van desar el que allò fos a terra, i vam començar a mirar-lo es semblava molt a nosaltres, però a diferencia tenia la pell més oscura que nosaltres, un mariner va intentar tocar-lo però encara seguia vull, aquella cosa va moure el braç i va alçar-lo per veure si tocava algú però no tenia forces i va caure allà mateix, després de carregà l’aigua, vam tornar a embarcar per intentar retomar el nostre viatge, tots creiem que aquesta era la primera illa que arribava a les Índies. Per el camí vam anar trobant illes del mateix tamany sense gran importància territorial, fins que vam trobar una de molt més gran, al veure que la costa no tenia fi Colon com a cap de l’expedició va decidir veure si havia alguna cosa més important cap a un banda de la costa i vam navega al costat d’aquesta durant tres dies aproximadament al veure que no havia res més que més i més costa, Colon va decidir que tornéssim cap enrere per explora l’altre costat de l’illa, al fi vam tornar a veure un pas on podíem passar amb el vaixell, encara que quan erem a prop de tomar aquell camí al fons vam veure una altre illa, i de nou el capità va ordenar que fóssim aquella última, allà vam parar i vam tornar a repostar aigua, vam buscar una manantial a prop i no ho vam trobar, de tal manera que Colon ordenà que embarquéssim una altre vegada al vaixell i que buscaríem un altre lloc on repostar aigua, i així ho vam fer, vam veure una petita bahía, allà vam baixar, i efectivament vam trobar un manantial d’aigua, però no només això, vam veure un poblat de la mateixa espècie de l’animal que portàvem al vaixell, Colon va observar amb detenció el poblat i sense cap sentiment va ordenar als mariners que agafessin uns quants éssers d’aquells, ell no volia participar vist que no volia estar en baralles, apreciava molt la seva vida perquè se la prenguessin uns monstres.
Estàvem a alta mar amb l’objectiu de tornar cap a Castella amb els nostres nous espècimens, quan el dispenser va dir que amb el que hi havia al magatzem no i tindrien bastant per arribar a terres Castellanes, entre el dispenser del vaixell i Colon van decidir que anirien primer a les illes Açores per fer un petit repostatge, així ho vam fer, a partir d’aquí el pla de Colon va anar molt bé arribaren a les Açores on van ancorar i van repostar pel que quedava de viatge, i a les dos o tres setmanes van arribar a Castella, van arribar a Lisboa, encara que més tard van tornar a embarcar cap a Palos, en van començar la seva travesia, Colon em va agafar a mí el als germans Pinzón i ens va portar a Barcelona allà, els reis ens vam donar la benvinguda i li vaig donar el llibre que amb dedicació i esforç havia escrit, com m’havien dit em van otorgar un treball a la Universitat de Salamanca com a professor de literatura, aquella ciutat vaig conèixer a la dona que més estimo, Marisa Santillana, la vaig coneixer en una festa popular d’aquella ciutat, al següent any arriben als meus oïts que Colon a tornat a fer un altre viatge cap a Amèrica i començo a rumiar que el meu llibre seria únic, a expressat el pensament durant un nou territori, una nova expansió, així doncs començo a retocar el meu llibre, omplint el meu pensament d’aquella experiencia, més tard al 1495 em caso amb Marisa Santillana, la meva amant, ella m’ajuda a acabar el meu llibre, que als dos mesos del meu casament ja estaria acabat, es titularia, com el que vaig fer, Cantico de flores. Va ser la obra més famosa que vaig escriure, després de disputes amb la meva dona, Marisa, vam decidir quedarnos a Salamanca, la meva dona creia que si anàvem a Sevilla el nostre noi tindria més possibilitats al seu futur, però no, perdria el treball que m’ha donat tanta riquesa, així doncs ens vam quedar aquí.
No se quan va ser, que vaig prendre la decisió de anar amb Colon en el seu tercer viatge, podria ser per la quantitat de diners que m’oferien, amb això no tindria més problemes, si vivia bé, es clar, o també seria quan vaig començar a descobrir que aquesta vida no te sentit i que alguna cosa em faltava, no sabia que era en concret. Un dia de 1498 vaig anar a Sevilla per poder embarcar en el meu segon viatge, el que no sabia era que no aniria amb Colon si no amb un altre capità, em va decebre una mica, va ser això la raó per la qual vaig dubtar a pujar al barco, però ho faig fer. Com al primer viatge vam ancorar a les illes Canàries i després vam prosseguir viatge cap a les Índies, en aquest viatge es va intentar anar una mica més per l’est per intentar esquivar les illes que bloquejaven el pas cap a Calcuta, vaig creure que havien arribat a les poques setmanes, vam veure terra, però aquelles terres eren sota domini portuguès eren les illes de l’oest d’Àfrica, a partir d’aquestes illes ens vam poder orientar totalment cap a l’oest a l’illa de les espècies, colon agafava aquestes illes com a punt de referència, el viatge se em va fer molt més curt, estava tota l’estona pesant sobre la meva vida, hauria complert el meus objectius? No ho sabia.
Com de costum vam arribar a una nova illa vam intentar vorejar-la per un costat però ens va ser impossible, vist que ens vam topar amb un cap que ens canviava de sentit, i així ho vam fer, durant dies vam estar surcant els mars fins a trobar una illa, allà ens vam aturar, vam ancorar per repostar aigua, tot va sorgir sense complicacions, ja no estaven aquelles coses, algunes persones les van classificar com a monstres, altres com a animals, i altres simplement humans com a nosaltres, jo pensava en que eren animalots, com es podia anar sense res, encara que fos per la vegetació, no tenien intel·ligència, a partir d’aquesta aturada Colon va decidir tornar cap a Castella, però abans volia passar per una colònia que havia creat en el seu segon viatge, vam arribar i vam veure soldats, o mariners, no ho sabia, però tots eren igual, tractaven d’esclaus aquelles coses, s’aprofitaven d’ells per treure or i riqueses, de vegades s’endinsaven a la vegetació per buscar més i més esclaus, no els preocupava la seva opinió, vaig decidir donar una volta per aquell “fort” improvisat, estaven plens de morts, hi havia fins i tot cadàvers en descomposició al costat d’aquells que encara respiraven el seu últim anel·l de
vida, em vaig marxar corrents no podia suportar aquelles visions, al nostre viatge no van succeir problemes, vaig estar pensatiu com avanç, però em feia mal la panxa, no em vaig preocupar, no havia ningú esperant-me al port de Palos. Res més llegar a la meva universitat em vaig poder actualitzar les obres més carismàtiques i els nous corrents literaris, em van dir que va sorgir un nou escriptor, Fernando de Rojas, i que va escriure un bon llibre anomenat
La Celestina, tractaba sobre Calisto i Melibea dos joves amb un amor prohibit, es veien finsal dia de la mort d’un dels dos, no recordo qui, Aquesta novel·la va anar amb mi, la fi de la meva existència, la vaig poder acabar a temps per escriure aquestes paraules, la meva vida no va ser una existència essencial com la d’altres persones, es per això que es tant important, espero que aquest text sigui citat com un dels millors del meu camp, vist que he perdut la vida en ell, com les altres persones en la seva pròpia història.