Construir el mur de la vergonya

Qui no sap que és un mur no apres mai de la vida. Els murs els tenim sempre al llarg de la curta existència : la por que ens tenim, les inseguretats que patim, les vergonyes que ens encadenen, les mesquinezes que ens oferim. Els malalts pateixen una mena de situació com la del musulmà dels camps de concentració a vegades. La pèrdua de consciència, el deteriorament físic, el silenci autoimposat psíquic, i aquesta indignitat que fa que la indefensió davant un mateix porti a l'aillament . Sé de que parlo. El qui no té res més que l'espera per estona, qui acompanya les hores amb un silenci autoimposat on res s'atura. Aquest home ja no és quasi un home, ni roba, ni fortalesa, ni ganes, ni sentit. El deliri s'apodera en les estones de la febre que el fa oblidar-se de si mateix. Ja no li queda res. I el res només és la crua nit d'insomni davant la finestra presonera. Hores i hores davant una  nit que mai s'acaba. Els crits dels companys que demanen aigua i gemeguen de dolor, i la senyora que es passeja per entre els passadissos com si la seva presència fos senyal de mal auguri. hi ha murs hospitalaris que obliguen a no pensar, a no veure, a no sentir... I així el temps pasa més ràpid...